El soroll no ens deixa sentir la música

Ja ho diu la dita: «a l’estiu, tota cuca viu». I, efectivament, la cuca viu, malgrat que els epidemiòlegs de guàrdia havien pronosticat que amb la calor no calia patir, que si de cas a la tardor, que hi hauria una treva… En aquest estat de coses, les crisis se succeeixen una rere l’altra. La monarquia està en el moment més baix de popularitat que jo tingui record, per exemple. Si haguéssim de trobar el moment més indicat per recuperar la república que ens van arrabassar els feixistes el 1939, sens dubte, seria ara. «Si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba», que deia aquell. Amb dos manifestacions i una bufada els enviem de nou cap a l’exili amb un pack familiar… Però, uix, estem massa atabalats amb altres assumptes, patint per si podrem o no anar de vacances, per si els culpables del rebrot són els treballadors il·legals que venen a robar-nos les feines que no volem fer, per si ens apujaran els impostos, per si hi haurà eleccions al setembre o a l’octubre, per si els nostres fills podran tornar a les escoles amb normalitat… Sempre estem massa ocupats amb les nostres cabòries i no tenim temps per a les coses de tots.

Aquesta abstracció infumable que en diuen «nova normalitat» ens acabarà d’enfonsar en la misèria moral i material. A base de repetir el sintagma, l’anem metabolitzant. És el parany de la comunicació contemporània: les coses són com diuen que són, no com són en realitat. I en aquest sac hi podem posar gairebé tothom. Els partits polítics, d’una punta a l’altra. Les institucions regides pels polítics d’aquests partits. Els mitjans de comunicació que repeteixen com lloros les consignes de les notes de premsa dels partits i de les institucions. Els gestors dels grans clubs esportius que conviden a les seves llotges els polítics dels partits, els representants de les institucions, els presidents de les corporacions mediàtiques, els empresaris que els enllustren i els banquers que els financen a tots generosament per tenir assegurat el rescat bancari quan vagin mal dades… Aquest és el cercle viciós que justifica la desídia del populatxo, de tots nosaltres, que ja no ens creiem res però que, amb la nostra passivitat i sovint amb la màscara de les xarxes socials o amb el «diuen, diuen, diuen», fem de caixa de ressonància d’aquest sistema corcat que hauríem de maldar per combatre i per arrasar. Per tornar a començar. Amb noves bases, amb noves condicions, amb respecte a totes les formes d’identitat, de cultura i d’agrupació comunitària. Amb consciència planetària. Sense el soroll de fons que, ara mateix, no ens deixa sentir la música.