Dones i esport

Com que, sortosament, sempre hi ha gent per a tot, amb aquestes olimpíades també hi ha qui s’ha entretingut a estudiar les paraules que es fan anar a la premsa escrita per referir-se a les victòries masculines o femenines i les expressions que es fan anar per felicitar els esportistes segons si són homes o dones.

Els resultats, com calia esperar, són d’un masclisme aclaparador.

Un altíssim tant per cent elogia de les dones, en primer lloc, la bellesa física, i sempre com una gracieta afegida, amb un cert to humorístic.

Curiosament mai no es diu d’un home esportista “els bonics ulls blaus del saltador X, ni les boniques cames del corredor de fons T”.  Si parlem de dones és la forma habitual de començar a parlar d’elles i després, si de cas, ja passarem a l’aixecament del pes o al temps de la cursa.No ens sorprèn molt el tema.

Cal tenir en compte que una altíssima part dels periodistes acreditats són homes, que la majoria de lectors de la premsa esportiva són també homes, que el masclisme rampant és encara dominant en la nostra societat i que l’estupidesa humana no té límits.

Crec que la suma de tots quatre principis expliquen prou bé el resultat.

Una prova evident d’aquest masclisme rampant és el fet que  a les dones del volei platja les obliguen a jugar amb uns tangues minúsculs  i als homes no. Potser si els homes juguessin amb tanga també augmentaria l’afició, no?.

Ho proposaré a la federació tot i que sospito que em diran que no, que el volei platja és un esport molt seriós. No sé.