Distopies

Ho confesso. El meu tarannà em porta sovint a imaginar escenaris apocalíptics. M’encanten les històries distòpiques com El planeta dels simis,  Terminator, Blade Runner, Jo, robot, 1984, Un món feliç,Farenheit 451, Andrea Víctrix… i això de vegades m’ha costat la incomprensió de persones que estimo.

El que tenen de bo aquestes històries és que porten implícita una reflexió profunda sobre la societat, sobre la ideologia, sobre el poder, sobre la submissió i la rebel·lia, sobre les conseqüències dels nostres actes i, per tant, sobre el passat, el present i el futur. De fet, autors com Jules Verne, Isaac Asimov, George Orwell, Ray Bradbury o Aldous Huxley, entre altres visionaris, han anticipat molts dels progressos tecnològics i també moltes de les restriccions i dels atzucacs socials que ara estem vivint. La generalització de les andròmines electròniques, el discurs de la por, la felicitat obligatòria, les notícies falses, la manca de treball, el menyspreu per les humanitats, el control sobre el ciutadà, les polítiques antimigratòries, l’androgínia, la banalització del sexe… Res que no ens sigui conegut i quotidià d’ençà dels darrers quaranta anys, per posar-hi una data propera.

Tots aquests ingredients, adoben el terreny a la creença en les diverses teories conspiratòries de les minories que representen parcel·les reals de poder i d’interessos econòmics. No dic que no. Segur que els lobbies fan la seva feina i que els polítics titella que figuren en les altes esferes de la representació democràtica són teledirigits per pressions i xantatges, com veiem amb freqüència als telenotícies.

De jove estava convençut que, amb el meu esperit indòmit i la suma d’uns quants col·legues contestataris, podríem canviar el món. Afortunadament, i gràcies al pas del temps, aquesta ingenuïtat va deixar pas progressivament a la incredulitat, l’escepticisme, el cabreig i, de nou, la rebel·lia, que és el meu estadi actual i que em reconnecta amb la meva joventut. Quan vaig acabar la carrera, em vaig fer objector de consciència al servei militar. Ara fa uns quants mesos, vaig fer apostasia.  Entremig, els darrers anys, he anat fent alguns passos per desenganxar-me del sistema: banca ètica, cooperatives de consum elèctric i telefònic, cotxes i ordinadors de segona mà, programari lliure… No sóc exemple de res. Però tinc clar que no vull realimentar el sistema que ens ha tret la categoria de ciutadans i ens ha convertit en clients. El no-consum ‒o el mínim consum imprescindible‒ és l’única cosa que temen ‒com hem pogut certificar amb la pandèmia del Covid-19‒i l’única resistència possible.

Ara com ara, ja només aspiro a no incórrer en incoherències excessives, tot i la plena consciència que el sapiens és un ésser incoherent per naturalesa. I veig, amb una barreja d’il·lusió i perplexitat, la rebel·lia i les contradiccions incipients que apunta el meu fill adolescent davant la injustícia i la hipocresia. Davant el món miserable que hem construït.

(Photo by bantersnaps on Unsplash)