Desobeir

Aquesta setmana, passant pel Mercadal, vaig veure que uns empleats municipals traginaven al balcó de l’ajuntament. Això em va fer adonar que a la barana, a més d’haver-s’hi restituït la bandera espanyola i penjat una estelada –així cadascú mira el que vol i tots contents– s’hi ha fixat un cartell. El cartell explica que la rojigualda oneja per imperatiu legal i per donar compliment a un requeriment judicial. Sabedor que en l’anterior mandat, arran de denúncies de socialistes i populars, hi havia hagut requeriments a l’equip de govern en el mateix sentit, vaig preguntar a l’ajuntament si podia consultar la resolució judicial en qüestió al portal de la transparència, com és preceptiu, i així comprovar en quins termes havia estat formulada i si era apel·lable. No vaig obtenir resposta.

L’endemà veig que en Xavier Eritja, diputat electe d’ERC al Congrés per Lleida, crida via tuit a la desobediència. Publicada la sentència d’un jutjat d’Osca que obliga la Generalitat a lliurar a l’Aragó pintures romàniques i altres obres artístiques procedents del Monestir de Sixena, sa senyoria escriu: “no podem pretendre crear una nova República sense desobeir”. Jo que li pregunto si cal desobeir també les resolucions que obliguen a hissar la bandera espanyola. Res, que qui ha de desobeir és el conseller Vila.

Segur que coincidim amb el diputat, amb l’alcalde, i amb la gent d’Esquerra en general, pel que fa a les obres d’art en litigi. El Govern, a l’empara de l’Estatut i de les lleis de Museus i de Patrimoni, ha de fer tot el possible per mantenir la unitat de les col·leccions del MNAC i del Museu de Lleida. Coincidirem també que si realment la resolució judicial que insta a hissar la bandera del Regne esgotava via, cap alcalde ha de ser inhabilitat per no complir-la.

Per què s’utilitza, doncs, el mantra de la desobediència contra càrrecs convergents, companys no només de govern sinó de grup parlamentari? Estic convençut que, ja deixant de banda banderes i pintures, el govern de Junts pel Sí arribarà fins al final amb el procés d’independència. No desconfio de ningú. Però cal que tinguem present, al meu entendre, que la desobediència és una única bala que tenim a la recambra.

Si no seleccionem molt bé i encertem el moment de desobeir la legislació espanyola per obeir la legalitat catalana, correm greus riscos. D’una banda, deslegitimarem el procés a ulls del món i donarem arguments a l’Estat espanyol per intervenir en nom de la llei. De l’altra, desconcertarem la ciutadania, que veurà com el compliment de la llei és una qüestió de capritxos.

Ens hi juguem massa, ens ho juguem tot i no podem frivolitzar.