Democràcia, m’has dit

Democràcia, m’has dit

Que si la justícia és molt capaç d’afilerar-se amb uns o altres, segons els guanys personals de jutges i magistrats?

En la nostra innocència havíem volgut creure que la justícia era una cosa seriosa.

Si hem de dir la veritat sempre havíem sospitat que no. De fet recordem casos de judicis absolutament  espaterrants, d’injustícies palmàries, de jutges corruptes, de innocents condemnats i de culpables carregats d’honors i de diners. La literatura en va plena i els llibres d’història no cal dir.

Potser  actualment la cosa s’ha fet  més evident perquè la veiem en directe cada dia a l’hora de dinar o només engegar la ràdio o el mòbil. Deu ser això.

Un tipus, per exemple, diu que es va inventar l’acusació i no passa res. Segueix el judici i tots tan tranquils.

Han publicat els  historials dels jutges que participen en la comèdia que tenen muntada a Madrid amb el Fiscal General i són francament  preocupants.

Després no és estrany que bona part del jovent digui que no creu que la democràcia sigui la millor forma de govern. Cal entendre que no tenen cap més experiència que la democràcia i que aquesta no funciona. Es de tota evidència i  no és estrany que vulguin canviar-ho.

No saben que qualsevol dictadura és més injusta, més corrupta i més criminal.

Si algú els va trencant el cap amb alternatives populistes i plenes de grans paraules, no és difícil que els més crèduls del jovent, vulguin formar part d’aquestes alternatives.

Després ja s’ho trobaran. Potser ja serà tard.

El perill és evident. No podem afluixar.