De tot cor

Aquesta podria ser la demostració que Facebook no és Déu. Que ni és totpoderós, ni ho sap tot de tothom, cosa que, per cert, em tranquilitza. Concretament, no sap que jo el dia 5 de desembre celebro el meu segon aniversari. No, no és que compleixi dos anys, sinó que, per una d’aquelles rareses, més pròpies de la cultura que no pas de la natura, a més del meu aniversari normal, en tinc un, diguem-ne, de propina. Més concretament, en aquest segon aniversari, que va una mica endarrerit respecte el primer, enguany compleixo sis anyets.

Ara fa justament sis anys un equip mèdic, per a mi gens habitual, es va entretenir durant unes sis hores ha fer-me un bonic treball de bricolatge cardíac: tallo per aquí, engantxo per allí, desmunto aquestes peces, reciclo aquelles tuberies mentre deixo el cor en standby, i al final, miraculosament, tot torna a funcionar. Tot un “re-neixement”.

I aleshores tot canvia. Gabriel Celaya ho cantava per boca de l’entranyable Paco Ibáñez quan encara només podíem intuïr-ne la profunditat:

Cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades,

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades

Canvia el color de la llum del dia, canvien les olors que, de sobte, t’invaeixen pel carrer, canvien els decorats i el guió de l’obra que representem cada dia, i els personatges, que sembla que parlen d’una altra manera, o potser és el teu personatge que se’ls escolta diferent. Però rés ja no és el mateix que havia estat.

D’aquest segon neixement n’he oblidat els noms del pare i de la mare. I dels germans, i dels tiets, i dels padrins, …. Se que no és just, perquè deuen tenir cara i nom, i el record és l’única forma d’agraïment del que disposem amb un  cert recorregut. De fet a molts d’ells ni tan sols els vaig arribar conèixer mai. Han netejat el terra, o han investigat en un laboratori, o han regalat el seu temps o els seus diners. Ves a saber.

Per això enguany, quan facin la Marató de TV3 sobre les malalties del cor, recordaré totes aquelles persones que no soc capaç de recordar. Les que formen part del meu passat, però també les que formen part del futur de tothom. De tot cor.