De part dels bons

A les pel·lis sempre és fàcil saber qui són els bons i qui són els dolents. De vegades costa una mica perquè l’arquitectura de la trama és tan enrevessada que el qui, de bon començament, s’intuïa com la víctima acaba sent l’agressor. Tot sigui en benefici del suspens i de l’entreteniment. Perquè, al final, sempre acabem descobrint qui són els bons i qui són els dolents. A la vida real, ―que, sens dubte, és molt més avorrida i previsible que la ficció― passa una mica el mateix. Hi ha els bons i hi ha els dolents. Tot i que també és cert que ningú és bo a temps complet i que, fins i tot, els cabrons més despietats tenen moments de feblesa humana. Però, així, simplificant, podem generalitzar que hi ha els bons i hi ha els dolents. Hi ha els qui et donarien la mà per sortir del pou i hi ha els qui traurien la corda perquè no en poguessis sortir mai més. Hi ha els qui t’aguanten la porta perquè puguis passar i els qui se t’avancen i tanquen de cop perquè hagis de tornar a trucar. Hi ha els qui et demostren que t’estimen quan van mal dades i els qui pregonen que t’estimen només quan hi ha orelles a prop. Hi ha els qui es desviuen per pagar els deutes i els qui viuen com a reis a costa dels deutes que escampen arreu. Hi ha els qui prediquen l’amor, la llibertat o la justícia i es passen els drets per l’engonal i després hi ha els qui et deixen un llit o un lloc a taula sense preguntar-te qui ets ni d’on vens. Hi ha els qui a la feina ajuden els companys quan ho necessiten i després hi ha els trepes que miren de penjar-se totes les medalles. Hi ha els qui et portarien tabac a la presó i després hi ha els qui provaran de posar-te a la presó per fumar-se el teu tabac. En fi, què us he d’explicar que no sapigueu. Que la vida està plena de personatges és més que evident. Tot i que també és cert que encara queden bones persones. Poques, però en queden. Jo, quan em pregunten de part de qui estic, sempre contesto el mateix. «Com l’Ovidi Montllor: de part dels bons, fins a la mort!».