D’Antonio Antillach a Mundó i Puigdemont

Antonio Antillach i Vilaplana neix a Gerb el 1873. Propietari, comerciant de farratges secs i contractista d’obra pública de la Mancomunitat. De família progressista, milita a Esquerra Republicana i s’integra al Centre Republicà de Balaguer. Durant el primer terç del segle XX és regidor d’Os de Balaguer i l’any 1933 assumeix la secretaria de la junta administrativa de Gerb –l’actual EMD–. Continua com a secretari quan el 1936 l’ajuntament esdevé comitè revolucionari i també quan el 1937 es constitueix l’Ajuntament de Gerb independent d’Os. El juny del 1938, en plena batalla del Segre i amb el poble ocupat per les tropes franquistes, Antillach es refugia al Santuari del Miracle, al Solsonès, i fins el gener de 1939 exerceix la secretaria de l’Ajuntament de Riner.

El 13 de febrer de 1939 els nacionals detenen Antillach i l’acusen de presumptes irregularitats comeses pel comitè revolucionari del poble el 1936. Un pretext dels falangistes insurrectes per a represaliar-lo com a republicà no afecte al règim de Franco. Antillach passa per les presons de Balaguer, de Lleida i de Sant Elies, a Barcelona. Després d’un consell de guerra sumaríssim, sense cap garantia pròpia d’un judici just, és condemnat a cadena perpètua. Li commuten la pena per deu anys de presó i mor a Ca l’Antillach el 1954.

El Parlament va aprovar la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que declara il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, posteriorment anomenada Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. La setmana passada vaig poder recollir al Departament de Justícia el certificat que acredita la nul·litat de la causa del meu ancestre gerbolí. El document és signat pel conseller de Justícia, Carles Mundó, i l’acompanya una carta del president Puigdemont.

Quina ironia de la història: Mundó i Puigdemont, reparadors de la dignitat de les víctimes de la repressió franquista són ara objecte de la repressió de l’Estat espanyol, que des de la covardia de no afrontar políticament els reptes polítics, ha optat per la força de les porres i per la instrumentalització de la justícia. El conseller Carles Mundó –espero que perquè ho escrigui un col·laborador no clausurin Balaguer TV– porta un mes a una presó madrilenya per ordre d’un tribunal incompetent i sense que es compleixin cap dels pressupòsits que habiliten la presó provisional. Potser quan es publiqui aquest article l’hauran alliberat en un gest de magnanimitat que, si es produeix, demostrarà novament la politització de la justícia espanyola, ara encarada a presentar una campanya electoral formalment “normal”. D’altra banda, el president Puigdemont és a l’exili, com era a l’exili el president de Catalunya al mateix temps que Antonio Antillach era pres. Rajoy no ha canviat l’estratègia de Franco i de Felip V. Generació rere generació durant tres-cents anys hem estat oprimits, la nostra cultura amenaçada i els nostres drets fonamentals coartats. I quan hem gosat protestar, multes milionàries, presó i exili. Vides truncades, hisendes espoliades.

Esperàvem que el camí d’alliberament de Catalunya seria difícil, i avui constatem que, a més, serà dolorós i llarg. Anàvem errats els que crèiem que podríem celebrar un referèndum i implementar –amb totes les dificultats polítiques i jurídiques– el resultat que se’n derivés. Espanya ha respost la demanda majoritària del poble català amb violència policial –mil ferits–, empresonant el govern i activistes i carregant-se barroerament les nostres institucions. I una Europa indigna ho ha vist amb indiferència.

Ara el nostre compromís no pot defallir. Sabem que només ens tenim a nosaltres i el proper 21 de desembre hem de demostrar més fortalesa que mai. Sabem també que si la República no es consolida Catalunya anirà minvant fins que un dia l’espiral uniformadora castellana acabarà amb la nostra identitat. És la sort que corren els pobles que tenen un estat en contra.

Perquè estem convençuts que la independència és el millor escenari per la cohesió social i la prosperitat, perquè ens sentim deutors dels que ho han donat tot per mantenir-nos vius com a poble i perquè mai renunciarem a la democràcia, a la pau i a la llibertat, omplim les urnes de vots pel nostre president legítim, Carles Puigdemont.