Contra el català, tot s’hi val

Ara va el sinistre Wert i diu que la situació del castellà a les escoles catalanes és semblant a la situació del català durant el franquisme. Això només pot ser ignorància absoluta o molta mala llet.

M’inclino per la segona possibilitat perquè el Wert és un home dolent, és cert, però ignorant no ho és molt.  Es el capdavanter d’una política lingüística que fa molts anys que dura. Una mena d’obsessió contra el català que ha demostrar sempre el govern espanyol que tampoc és fàcil de justificar.

La diputada del P.P. Dolors Montserrat  també ha parlat del català i del franquisme. Segons la seva aguda visió de les coses, això que el saber català sigui un requisit perquè jutges i fiscals puguin exercir a Catalunya és una clara voluntat “d’aixecar murs lingüístics”, és dictatorial.

Està tan fora de mides com si un ciutadà gallec vol parlar en gallec en un jutjat. On s’és vist això?  Com és possible una falta de respecte semblant?

Com aquell entrenador basc que va contestar en basc una pregunta que li havien fet en basc.  Es possible tanta poca vergonya?

Un intel·lectual espanyol va resoldre la qüestió amb la rotunditat que els caracteritza:  “Garitano, hijoputa”  li va dir.

Això sí que és espanyol. No cal dir res més, no cal pensar res més. Ja està tot dit.

La Dolors Montserrat i el Wert, amb la seva modèstia habitual, proclamen que defensen la llibertat i la justícia.  Ja veus quina cosa.

Segons ells, qui defensa el català és un franquista o un hijoputa.

No hi ha més alternatives.