Cinquanta anys de l’Ateneu de Balaguer

El mateix any que mor Winston Churchill, s’exilia l’abat Escarré, els primers Marines nordamericans desembarquen al Vietnam i s’autoritza la lectura de l’Evangeli en lenguas vernáculas, es funda a Balaguer el Círculo Cultural y Artístico, conegut com l’Ateneu. Uns mesos més tard, ja el 1966, aquesta entitat comença la seva activitat. Els seus fundadors, en la seva majoria professionals liberals, la conceben a imatge dels casinos que hi havia a altres poblacions. Així, inicialment la seva activitat és estrictament cultural, sense tints polítics: exposicions de pintures, conferències i alguna sessió de cinefòrum.

Al cap d’un parell d’anys, la necessitat de renovar la junta obre una oportunitat per a catalanistes avant la lettre com Josep Maria Solans i Jaume Casals així com el grup de Ramon Auberni, Josep Maria Monill, Romà Pujadas, Josep Maria Trepat i Jordi Vidal, que assumeixen el control de l’entitat i hi provoquen un gir catalanista. A partir de llavors l’Ateneu esdevé el punt de trobada de l’antifranquisme a Balaguer.

Organitza conferències per parlar de tot –empresa, ensenyament, economia, alimentació, família, història, literatura, religió, psicologia…– amb ponents de prestigi com Artur Bladé, Cassià Maria Just, Manuel Lladonosa, Josep Pallach, Joan Solà o Josep Vallverdú. Classes semiclandestines de català i, més endavant, el primer curs de català per a mestres de les terres de Lleida. Cursos de sardanes, d’anglès, de francès, de guitarra, de fotografia… Obres de teatre, exposicions, sessions de cinefòrum, tallers de cuina, excursions i desfilades de moda. Homenatges a Pompeu Fabra i a Pau Casals. Recitals de la Nova Cançó amb Raimon, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Guillem d’Efak o La Trinca. I gestos simbòlics com el suport a Xirinacs pel Nobel de la Pau i a Trueta pel de Medicina, o demana l’amnistia dels presos polítics i l’ensenyament en català. També acull esdeveniments d’àmbit nacional com la XII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos o la clausura de l’àmbit d’història del Congrés de Cultura Catalana. Tot allò que calgués per preservar l’amenaçada identitat del país. Tot sota el control ferri de la censura i de la Guàrdia Civil.

Més enllà d’aquest gran volum d’activitat, el tret més distintiu de l’Ateneu són les tertúlies que es fan als diferents estatges que ocupa l’entitat durant la seva trajectòria. Aquelles sales amb grans butaques, plenes de fum, llibres i diaris, constitueixen la veritable àgora democràtica de la ciutat. S’hi troben balaguerins de totes les procedències ideològiques imaginables. Si el consistori de l’època era monocolor, gris, l’Ateneu és debat d’idees i reflexió. Fruit d’això, l’entitat no és aliena a les convulsions polítiques dels temps. El 1971 una estratagema del règim, les eleccions a procuradors a Corts pel terç familiar, omple de neguits els associats. Mentre alguns defensen que no s’hi ha de participar, altres prenen partit amb entusiasme per alguna de les dues candidatures contràries al règim que es presenten a la circumscripció electoral de Lleida. L’agitació que genera aquest primerenc debat polític desencadena unes tensions que provoquen una fonda crisi a l’entitat.

Però l’Ateneu encara té corda. I és gràcies al cicle “Present i futur polític a les comarques” de 1976 que els balaguerins, la majoria dels quals no havien pogut votar mai, poden conèixer de primera mà les diferents opcions polítiques durant tant de temps, i encara llavors, il·legalitzades per la dictadura. De la mateixa manera que durant anys l’Ateneu havia assegurat la resistència cultural catalana, ara contribueix també al restabliment de la llibertat d’idees i del pluralisme polític. Vénen Joan Sansa d’Unió, Heribert Barrera d’Esquerra, Joan Cornudella i Joan Ramon Colomines del Front i Josep Solé i Barberà del PSUC. Polítics de primera hora a qui l’alcalde franquista, el nefast Andrés Viola, impedeix que facin ús de la sala d’actes de l’Ajuntament.

La transició va avançant i els socis de l’Ateneu es van integrant als diferents partits, que seran els actors principals de la democràcia. D’on havien de sortir sinó els primers regidors, alcaldes i parlamentaris democràtics? Poc a poc el paper que jugava l’entitat va deixant de ser necessari. L’Ateneu havia complert ja els seus més grans objectius. Ara les noves institucions democràtiques haurien de prendre’n el relleu . És el 1978.

Amb la perspectiva que dóna el pas dels anys avui podem afirmar que l’Ateneu va suposar un punt d’inflexió en la vida social de Balaguer. És una entitat clau per entendre el segle XX a la nostra ciutat, una entitat que esdevingué punt de referència de la resistència cultural a Ponent. El sentiment i la il·lusió amb què encara avui els testimonis expliquen les seves vivències denota l’ambient especial que s’hi devia respirar. Veritablement la transversalitat i l’activisme de l’entitat han estat únics. L’Ateneu va ser, en aquells temps tan difícils, una finestra oberta de bat a bat al món, una escola impagable de cultura i de democràcia.