Campanyes electorals: ceci n’est pas une pipe

Són realment necessaries les campanyes electorals?. Serveixen d’alguna cosa alhora de decidir el vot?. I la jornada de reflexió, serveix realment per reflexionar?, o més aviat va bé per descansar de tan empatx publicitari?.

Acabo de viure des de dins, ben bé per casualitat i de forma gairebé simultània, dues campanyes electorals  ben diferents, a la Universitat de Lleida i a la ciutat de Balaguer. Si des de fora les campanyes sempre m’havien semblat inútils i avorrides, des de dins les trobo gairebé pitjor. Sincerament, crec que en podríem prescindir tranquilament, si més no en comunitats petites, com la Universitat de Lleida o la ciutat de Balaguer, on gairebé tothom és coneix.

Les campanyes electorals tenien sentit al segle passat, o a l’anterior, quan els mitjans d’informació, i els de comunicació entre les persones, eren ben escassos. Aleshores engantxar un cartell en una paret podía esdevenir una informació rellevant. Avui el mateix cartell s’ofega enmig d’un mar de publicitat dels diferents partits, de festes majors, de circs transhumants, i de tota mena d’espectacles.

D’altra banda, la “informació” mediàtica sobre les coses no sempre és massa fiable. Segurament tothom ha tingut l’ocasió, en algún moment, de viure un esdeveniment de forma directa, i després veure’l reflectit en algún mitjà. Només aleshores hom s’adona de la distancia que separa la realitat d’un relat, a voltes tendenciós, sobre la mateixa realitat.

Potser cal introduir, en tot allò que ens ensenyen, unes gotes de dubte raonable. El famós pintor Renné Magritte ho va explicar amb els seus quadres sobre “La traició de les imatges” (1928-1929), dels quals el més conegut és “Ceci n’est pas une pipe”, on Magritte ens adverteix sobre la falsa rèplica de la realitat a través de les imatges. Encara que sembli una pipa un quadre mai no és una pipa, és només la seva representació. El problema no és que qualsevol representació de la realitat sigui, en certa forma, una mentida, sinó que puguem arribar a confondre la mentida amb la pròpia realitat. És creure que la realitat existeix només en la mesura, i de la manera, en que la reflecteixen els mitjans que la representen.

Una proposta sensata per als electors, que som tots, podria ser que no en fessim massa cas de les campanyes electorals. Si pot ser, és clar. O sigui, si disposem de mitjans d’informació per copsar la realitat, les propostes i les persones, de forma directa i no mediatitzada per la publicitat, potser val la pena que ho fem, en comptes de refiar-nos només dels relats publicitaris. Oblidar-nos de les imatges i dels slogans, reiterats compulsivament, i donar una oportunitat al que ja sabem, que és molt, i a tot allò que ja coneixem, a través de la nostra experiencia directa i personal, sobre la realitat del nostre entorn.

Potser sí que en grans ciutats i en col·lectius immensos això no és possible, però allí on ens coneixem tots, no val més que mirem la pipa en lloc de la imatge d’una pipa?.