Caïm i Abel

Com que tothom coneix la bíblica parella m’estalvio d’explicar com va anar la cosa. Faré un resum frenètic: No es portaven massa bé i Caïm va acabar matant son germà.

D’aquí ve l’expressió de les “lluites caïnites” tantes vegades utilitzada quan parlem de les lluites entre germans. Nosaltres fa massa anys que estem patint una situació d’aquestes.

Els votants independentistes han anat disminuint a cada convocatòria. La gent que era independentista ho continua essent, però ja no confia en cap partit, no es creu res del que li expliquen.

Això és així perquè partits que en teoria volen el mateix, la independència de Catalunya, són després incapaços de treballar plegats. No són capaços ni de fer un programa comú de mínims.

Cada vegada els hem de veure embolicats en alguna polèmica, sempre a mala cara, sobre qui té la raó primordial, qui ha tingut la idea redemptora i en conseqüència tornen a anar per separat o clarament en contra i perden més votants, més suports i més representants.

Se sap que si un partit  ha de demostrar que és millor que l’altre, més independentista, més català o més el que sigui, no té més alternativa que ridiculitzar l’altre partit, i en això estem.

Tothom sembla d’acord a reconèixer que si no anem tots plegats  no tenim res a fer. Tothom sap que no tenim cap més camí i tothom ho diu per activa i per passiva.

 Ningú però, sembla disposat  a baixar del burro, del ruc o de l’ase. Diu que estan tan còmodes cadascú al seu ruc.

Potser que al final farem riure.

Salut i república.