Breaking the dream

Al S. l’han convidat a sopar. Al sortir de la feina, se’n va a comprar unes postres. Pastes de te? Sí, amb això ja farà. Tampoc li arriba per massa més. Ha d’estalviar: s’ha hagut de canviar el cotxe fa poc. Passa per casa: es vol dutxar. Encara amb la tovallola mira el whatsapp: Va, capullo, que fas tard. Ja viiinc, que n’hi ha que treballem.

Es vesteix. Casual, calculat, de vint-i-pocs. Corre fins a casa del N. (Obre’m!). L’ascensor és ocupat. Doncs a peu. Un senyor baixa les escales i el S. s’espera al replà per deixar-lo passar. Tu. On et penses que vas? El S. es queda parat, obre més els ulls. Que-dón-de-te-cre-es-que-vas. Un S. intimidat no articula bé les paraules. Doncs…pues voy… a cenar… ¿Y qué llevas ahí? El senyor avança, li palpa la bossa de pastes, gairebé empeny el S., que és més jove, segurament més fort, però que recula. Que te he dicho que dónde vas. Yo soy el presidente de la escalera. Yo tengo que saber dónde vais. O qué os habéis creído. El S. sua. Voy a casa de N. y de sus padres, a cenar. Descregut, el senyor fa un pff. ¿En qué piso? ¡El cuarto! El S. intenta un somriure i es guanya una mirada que sembla un clatellot. Tira. ¡Tira!.

Arriba violentat, amb un nus a la gola. El N. és a la porta, Capullooooo! Fas taaaaard…! Però… què et passa? Li ho explica. Sons pares també vénen a escoltar-lo. S’emprenyen. S’emprenyen molt.

El S. és nascut a Senegal. Em diràs que és subtil, que no és resolutori, que no n’hi ha per tant. Mira. Tan de bo no t’hi trobis. Que som al 2014, coi. Que aquest article és totalment anacrònic.

Que el que li passa al S. a la pell és que té una major concentració de melanina; cosa que no provoca, en absolut, cap efecte sobre la seua capacitat cognitiva. Que ha nascut a l’hemisferi sud, com els hi passa als australians. I que la seva llengua materna és el fula (tot i que tingui l’habilitat per comunicar-se en tres llengües romàniques més). Però cap d’aquestes circumstàncies l’inhabilita per a anar a sopar a casa de qui li doni la gana. I, és més, sense haver de donar explicacions a ningú.

Però… què ens hem cregut? Potser ja n’hi ha prou, de fer l’hipòcrita. No hi ha cap (cap, ni un) aval científic per al racisme. Ni els negrets són més bones persones que els moros, ni els africans fan una olor diferent. De debò que, si fas servir tots dos hemisferis cerebrals, te les creus, aquestes premisses? Tot i que pugui entendre que, en la corrent irrefrenable de converses quotidianes et sigui complicat o impossible no fer un comentari tòpic, seriosament, t’ho creus?

El racisme científic és l’atribució arbitrària de determinades característiques humanes als individus segons la pigmentació de la pell. Una bajanada com una altra, vaja, per a justificar un argumentari classista. Perquè, encara que no ho sembli, es tracta d’això, d’estrats socials. De prestigi, de riquesa. La visceralitat i la por són les armes perfectes per al control de classe. Per a fomentar la diferència.

No m’estranya que, al final, la gent, sigui del color que sigui, s’emprenyi. S’emprenyi molt. I cremi cotxes a Ferguson o t’acabi deixant anar un estirabot al mig del carrer del Pont. És que de vegades se’m fa difícil d’encabir certs pensaments en una societat que volem dir-ne complexa i evolucionada.