Bon dia, guapo!

Bon dia, guapo!! Com et trobes? Has dormit bé? Vinga, amunt, que et rentarem!! I, amb aquella alegria, entren la Laura o la Pepita i comencen a remenar-lo per fer-li la higiene matutina. Ell se les mira, de vegades amb mala cara, de vegades espantat, de vegades amb mitja rialla.

Com que parla poc, no sé si se sent humiliat perquè una desconeguda li tregui els bolquers i li refregui una espongeta pels racons més íntims del seu cos. Potser l’alleuja. No ho sabrem mai. Però a mi, a nosaltres, als familiars, sí que ens agrada que entrin la Laura o la Pepita.

Elles, cada matí, humanitzen l’habitació sencera. Elles, cada dia, de bon matí, netegen la pell de persones que nosaltres estimem. Els posen crema hidratant. Els curen les llagues i els protegeixen els talons. Pentinen els seus cabells, els perfumen i, amb un somriure, els hi diuen, veus què guapo estàs ara?

Quin preu té, això? Perquè, si t’ho pares a pensar, hi ha moments molt prosaics que han de ser bastant durs, en aquesta feina. I no em refereixo només a haver de netejar segons quines excrecions. Regirar un pes mort, parlar amb algú que només et mira i no respon, veure com s’apaga la vida en uns ulls als que cada dia has netejat de lleganyes.

I tot això, l’endemà, es torna a resumir en una frase tan senzilla: bon dia, guapo!!

Com en totes les feines, suposo que, al llarg dels anys, deu créixer una capa d’impermeabilització. És lícit, és supervivència. Treballar amb persones ho exigeix, tan si ets mestre, com enterrador.

Però el més fascinant d’aquestes fades d’hospital és el pou sense fons que serven de compassió. Les seves atencions són directament proporcionals a la tendresa que rep aquell que ha de fer llit. Perquè, qui toca, un malalt? Com de sol es pot arribar a sentir? Qui hi posa la seva pell en contacte, cada matí? Quanta humanitat hi cap, al palmell d’una mà?

A través de la porta entreoberta, més d’una vegada, he escoltat, d’amagat, com tracten les auxiliars als de dins. El primer dia que ho vaig sentir, em va colpir. Potser perquè m’havien fet sortir de l’habitació amb un rictus massa seriós. Però de seguida la seva veu va canviar. Era càlida, era amable, riallera. Amb un punt de tendresa i amb tanta paciència… com qui parla amb un nen petit.

Quin descans, saber que estan en bones mans. I no només això. Saber que les fades d’hospital s’esforcen a fer que la civilització més positiva segueixi fluint dins de les habitacions dels malalts. Quin descans saber, a través d’una porta entreoberta, que al món hi ha persones que preserven la integritat dels més febles amb armes tan poderoses com un afalac de bon matí.