Balaguerins

Fa bastants anys, en un acte protocol·lari a Barcelona, em va tocar compartir taula amb un grupet de “ciutadans de la metròpoli” que, quan vaig esmentar la meva procedència balaguerina, em van preguntar, amb aquell to de perdonavides, si hi havia hagut alguna personalitat important en aquell “poble”. Reconec que una barreja de sorpresa, indignació i mala memòria, em va deixar sense una resposta immediata. No tornarà a passar.

No sé per què m’ha vingut al cap aquesta anècdota després de la lectura simultània de dos llibres, ambdós publicats amb el suport de la Paeria de Balaguer, centrats en dues personalitats literàries i polítiques de Balaguer, Josep Carner-Ribalta i Teresa Pàmies, de les que recentment n’hem commemorat l’aniversari del seu naixement, el 1898 i el 1919, respectivament.

Es tracta, el primer, d’El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat, editat pel fill de Carner-Ribalta, George Carner, i publicat per Fonoll – La Mira. Un manuscrit, inèdit fins ara, de les memòries de Carner-Ribalta, cedit per George Carner a la Biblioteca de Balaguer per a fer-ne la transcripció.

El segon és Teresa Pàmies, política, memòria i literatura, editat per M. Bacardí i F. Foguet, i publicat per l’Abadia de Montserrat, que recull les aportacions fetes per diversos autors al simposi del mateix títol celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans el 8 d’octubre de 2019.

Aquesta simultaneïtat m’ha fet adonar de certes similituds que mai no havia sospitat entre dos personatges tan allunyats, més enllà d’una certa coincidència vital en el temps, i que potser apunten cap a alguna “peculiaritat balaguerina”.

La més òbvia és, naturalment, la seva doble faceta literària i política. Però també el fet que sovint s’ha volgut tapar interessadament la primera amb la segona, malgrat l’abundantíssima producció literària d’ambdós en diversos formats (novel·la, crònica, teatre, poesia, premsa, ràdio, cinema…).

Ambdues coses semblen peculiarment balaguerines, tant el doble vessant literari i polític, com el menysteniment d’alguns dels seus conciutadans per aquesta mateixa causa, segons quina sigui l’opció política pròpia de cadascú.

Hi ha una segona coincidència entre ambdós personatges. Em refereixo al seu prompte exili de Balaguer i del país, que els va dur a fer de rodamon per diversos països d’Europa i d’Amèrica, alguns d’ells coincidents (París, Moscou, Cuba, Mèxic…). Com si algun destí, comú i pervers, dugués als grans balaguerins a haver de fugir de casa seva.

I, finalment, em sembla reconèixer un tercer punt, que sembla també peculiarment balaguerí, en ambdós personatges. Em refereixo a l’èmfasi militant i la radicalitat amb què ambdós, no només van defensar les seves posicions polítiques, sinó que les van materialitzar coherentment en llurs actuacions vitals. Però, això sí, sempre en el bàndol dels perdedors. Talment com si la famosa sentència binària de la comtessa Margarida de Montferrat al seu fill Jaume d’Urgell, “O rei o res”, hagués convertit la seva dissort en una maledicció per als balaguerins, des de 1413, i gairebé per a tot el país.

Si més no, espero que, si un dia em torno a trobar davant d’un grup de pixapins cosmopolites, els pugui recomanar un parell de llibres, per allò de complir amb el sagrat deure d’ensenyar al que no sap.