Associacidi

La humanitat ha inventat al llarg dels segles infinitat de maneres de matar, d’assassinar, d’eliminar els enemics, els adversaris, o simplement aquells que molestaven o amb qui hom rivalitzava. Personatges rellevants o insignificants, grups i organitzacions, pobles i cultures senceres, han estat esborrats del món dels vius a mans de tota mena d’ostentadors de poders i sota les més inaudites justificacions. Matar és fàcil, si tens una bona excusa.

Recentment, des del més profund de la gomina del ministre Montoro, han sorgit algunes propostes, que en el seu cas esdevenen lleis d’obligat compliment, que semblen sospitosament malintencionades, més enllà de les justificacions formals. Em refereixo, per exemple, a la llei 27/2014 que considera les associacions i entitats sense ànim de lucre com empreses, animosament lucratives, alhora de pagar impostos de societats, portar comptabilitats, IVAs, i tota mena d’exigències pròpies dels “sospitosos de ser culpables mentre no demostrin que són innocents”.

Tothom sap que la gran majoria de les entitats sense ànim de lucre no están en condicions de cumplir amb aquestes exigències. Associacions culturals o de veïns, entitats socials, esportives, de salut, d’oci, folklòriques, de participació ciutadana, i un llarguíssima llista, resisteixen com poden gràcies al voluntariat de tota mena de persones que hi dediquen qüotidianament el seu temps i el seu esforç a canvi de res.

Entitats que sovint arriben allí on no arriben les administracions públiques, ni les empreses privades, ni l’estat del benestar. La majoria funcionen amb una sabata i una espardenya, tot i que, a banda del valor social que aporten, en termes econòmics proporcionen una valor afegit que seria inabastable per a qualsevol país si s’hagués de pagar. Només com exemple, en l’àmbit esportiu a Catalunya hi ha unes 12.500 entitats amb 123.576 professionals esportius, i uns 700.000 esportistes federats, a més d’uns 413.000 voluntaris esportius que representen un estalvi d’uns 213 MEUR[1]. Aquesta activitat esportiva representa un 2,1% del PIB català, per damunt de sectors tan importants com la fabricació de vehicles de motor (1,9%)[2].

Es tracta, això sí, de perillosíssimes organitzacions que, en qualsevol moment,  poden muntar protestes i manifestacions de tota mena.

Davant d’aquesta tesitura de “paga o desapareix”, moltes d’aquestes associacions, ves per on,  es veuran abocades al tancament. O sigui, a una mena de suicidi induït, d’”associacidi”.

Sovint s’ha dit que Catalunya ha sobreviscut gràcies al seu teixit social associatiu. I també s’ha dit que el creixement del  sobiranisme s’ha basat en la pressió de la societat civil organitzada en entitats. És cert que algunes d’elles son grans entitats que tenen nom i cognom, com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Però també es cert que aquestes grans artèries de participació ciutadana han pogut crèixer i tenir una incidència en la realitat social gràcies a la capilaritat d’una fina xarxa de petites entitats de tota mena, presents arreu, des dels barris de les ciutats fins els més petits municipis,  sense les quals les primeres mai no haurien fructificat.

Els qui em coneixen saben molt bé que no tinc cap tendència a ser mal pensat, ni tinc cap mena de temptació paranoica. Més aviat el contrari, una mica tirant a beneït. Però si una cosa és líquida, blanca, i te gust de llet, no hi ha certes i raonables possibilitats que sigui llet?.