Angola i Catalunya

Dario Fo en el seu “Manual  mínim de l’actor” explica que un dia va assistir a la projecció d’un documental excel·lent que es deia: Angola i la consciència d’un poble sotmès.

Explicava que la gent d’Angola, “havien patit el domini portuguès durant segles i havien perdut amb el pas del temps, tot nexe, tot vincle amb la seva pròpia història, el seu propi origen”.

Acaba l’article dient que: “un poble sense cultura no té dignitat, no es preocupa per les seves arrels i per això no té cap desig d’alliberar-se i menys encara de lluitar”.

Mira tu que parlant d’Angola, un poble d’esclaus sotmesos a una metròpoli colonial que els ha explotat durant anys, no sé molt bé per què, m’ha vingut al cap la situació actual de Catalunya i Espanya.

La voluntat que tenia Portugal de què els angolesos  perdessin la seva llengua i tota connexió amb els seus orígens, m’ha recordat la voluntat castellana de què els xiquets catalans sàpiguen sobretot castellà i que tots plegats, donem el català per acabat, aquí i al Parlament europeu.

M’ha vingut al cap aquell mala persona que es deia Wert, que va arribar a dir que l’ideal era que els nens catalans pensessin en castellà.

Potser sí que  aquesta voluntat de fer-nos oblidar la llengua i la cultura ha tingut èxit tot i que ens pensem que tot va bé.

Potser és per això que  Catalunya  sembla que no té cap interès en alliberar-se i menys encara de lluitar i els seus polítics protagonitzen festivals benèfics i sopars de duro.

També pot ser que estigui exagerant, no?

Salut i república.