Això no és el Bronx

Abans d’ahir, la meva veïna em va salvar la vida. Exagero, és clar. Perquè vull que segueixis llegint. Però com a mínim em va salvar d’un ensurt. Vaig fer el gest ridícul de la generació connectada: mirar el mòbil i creuar la carretera; alhora, sí. Des que ma cosina em va suggerir que els crits en do sostingut podien alertar la catàstrofe que hi reacciono molt més ràpid.

Vam fer-la petar mentre ens va coincidir el recorregut. De les seves filles. Ara ja estudien i treuen bones notes, està contenta. Li agradaria que llegissin més, però. Diu que les farà pujar un dia a casa, que sap que no tinc tele però sí piles de llibres. I ara, on són? Aquí, al local de vora la mesquita, a classes d’àrab. A mi em sembla que fan prou… que ja parlen quatre llengües i no tenen ni deu anys!!

Visc en un barri de colors. Fent broma, dic a la gent que visc al Bronx. Però és una broma de mal gust i poc respecte pels meus veïns. El meu barri té poc de Bronx i molt d’amalgama. Ja no sé ni com anomenar la “gent d’aquí” perquè seria imprecisa en la definició: nascuts aquí? Que parlen català? Que viuen a Balaguer de fa més de vint anys? Que pengen senyeres als balcons? Vaja. A la meva escala molts individus acompleixen aquestes premisses i tenen la pell de tonalitats diverses.

Quan obro les finestres, les nits d’estiu, se sent un rum-rum de gent que xerra i nens que juguen. De vegades, alguna baralla. Discussions. Algú que, des d’un balcó, esbronca els que discuteixen massa alt i massa tard. Llengües especiades, gossos, rialles, petards. No, no s’hi està tranquil·la. Però és casa meva. És el meu barri de colors i són els meus veïns. Renego de les meves bromes: això no és el Bronx, m’hi trobo bé.

Negar que la nostra societat canvia i canviarà és d’una histèria cansosa. Ja està feta, la cosa. Som i serem diferents del que érem. He tingut la sensació que algú, quan li parlo del meu barri, tenia por. D’altres em pregunten que què tal s’hi viu, amb sorna. I uns altres creuen que faig un esforç folklòric per mantenir-m’hi.

De debò, els meus veïns són tots de carn i ossos. Uns, treballen jornades inhumanes per pagar hipoteques monstruoses que graven els nostres pisos de parets de paper. Altres dissimulen la frustració i la ràbia, parant el sol al carrer, cada matí, perquè aquesta campanya tampoc hi havia lloc per a ells. N’hi ha que malgasten pensions, n’hi ha que pencarien cada diumenge; i cada dilluns i cada dia del món.

Ja ho sé, que som diferents. Perquè el pòsit geogràfic, cultural i familiar també compta. Però tu i jo també en som molt, de diferents. No et pots imaginar quant. I bé que em toleres. I bé que et penses que sóc molt com tu, sobretot si ens compares amb els meus veïns de colors. Però no sé si ho veus, que jo també pertanyo a una gamma tonal. I tu, i tots. Jo només sóc un dels colors més del barri.

Hi ha una sèrie de principis als quals em seria molt difícil renunciar. Però és que no sento pas que al meu barri se m’exigeixin més renúncies que en un altre ambient balaguerí. La convivència implica viure i deixar viure. A mi no em desagraden, totes aquestes diferències. M’obliguen a repensar-me. Com quan viatjo i veig coses que abans no havia vist mai. Però més a prop. A casa mateix. Quina sort.