2019

Balaguer. L’any que tanquem passarà a la història política de la ciutat per l’assoliment, per part d’ERC, de la primera majoria absoluta del 1934 ençà. L’oposició va regalar a Jordi Ignasi Vidal nou paers per a fer i desfer al seu gust. Des de la recuperació de la democràcia, Balaguer ja ha tingut cinc paers en cap. Gallego, el referent antifranquista que va ser el pont als nous temps. Aguilà, l’anestesista en cap, l’etern alcalde. Borràs i Roigé, els parèntesis convergents. I Vidal, que va ser escollit amb tan sols cinc escons i que, després d’Aguilà, ja és el més longeu. Tots els ex van sortir per la porta del darrera: no van marxar, els van fer fora. I per aquest motiu poden argüir que els seus projectes de ciutat no van poder ser completament executats. Això no obstant, és un fet que Balaguer ha anat perdent pistonada en favor de Tàrrega, Cervera o Mollerussa, ciutats que estan exercint amb més fortuna una capitalitat en els àmbits polític, cultural i econòmic. Res és casual. Es deu, en bona mesura, a l’empenta dels consistoris que han tingut, de diferents colors. Veurem si la majoria serveix per avançar sense excuses o si afavoreix la calma funcionarial.

Catalunya. El judici contra el govern, la presidenta Forcadell i Sànchez i Cuixart marca violentament un punt d’inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya. Les condemnes de presó basades en una argumentació fal·laç són l’enèsima constatació de la distància que ens separa d’un Estat anticatalà. També la inhabilitació indigna del president Torra. La sentència del TJUE que reconeix la immunitat de Junqueras i els obre les portes del Parlament Europeu a ell, a Puigdemont, a Comín i a Ponsatí és el primer pas de l’escrutini internacional de la justícia espanyola. Una bufetada a la cara. En vindran més. Aquí, l’actitud d’una ERC que perd el cul per investir Pedro Sánchez ens retorna a l’esperit del Pacte del Tinell. La pulsió anticonvergent sembla que s’ha apoderat novament del partit de Macià i amb la cançó d’ampliar la base podrem veure com regalen els vots al PSOE mentre aplanen el camí a un govern “d’esquerres” a la Generalitat, o sia, a aparcar la independència sine die. Res m’agradaria més que equivocar-me en aquest extrem però la realitat s’imposa crua i cruent.

Món. Els populismes assolen dreta i esquerra de l’oceà i de l’espectre polític. Donald Trump i Greta Thunberg han omplert pàgines i hores als mitjans. El primer es jugarà la reelecció aquest 2020, després de quatre anys de sortides de to lamentables que només han servit per minar aquest gran país que són els Estats Units. La segona ens ha demostrat que saltar-se classe pot ser més profitós a la vida que assistir-hi. Que hagi de venir ella a dir-nos que el món està malalt demostra que realment ho està. La premsa que ha encimbellat la jove sueca és la mateixa que ha vilipendiat Boris Johnson. En un escenari polític on la mediocritat s’imposa al dissens, l’espectador contaminat assisteix atònit al triomf esclatant de l'”extravagant” exalcalde de Londres. Potser ha guanyat perquè interpreta millor que Corbyn el sentiment dels britànics. Tal vegada ser fidel a la paraula donada té recompensa. Escolto com Johnson recita la Ilíada en grec antic i penso que, fora de la Unió, em serà més proper que tants espanyols i europeus de pro.