Balaguer. Qui va guanyar les eleccions no fou escollit alcalde. Va passar el 1983 i ha tornat a passar aquest any. En la primera ocasió, Gregori Gallego seria desbancat per Miquel Aguilà amb el suport dels acabats de convertir a la democràcia. Ara, paradoxa en ple procés, Esquerra treu Convergència de l’alcaldia formant un tripartit amb el PSC més PSOE i l’independent escollit a les urnes de Pintor Borràs. És ben cert que a les municipals pesen més les persones que les marques. De persones, n’hi ha de bones i de vàlides tant a l’anterior junta de govern com a l’actual: seria injust negar-ho. Tinc per a mi, però, que el millor per Balaguer hauria estat un pacte Roigé-Vidal, els caps de les llistes més votades. Ho crec pensant en clau local, pensant en el moment que viu el país i coneixent les diferents maneres de ser i de fer. Balaguer podria brillar més que no ho fa. Però les cartes es van posar sobre la taula el passat juny i només queda desitjar que, uns i altres, perquè l’Ajuntament són tots, siguin dignes de representar, en paraules de Vidal pare, la vetusta ciutat del Segre, cap i casal de la comarca del Comtat d’Urgell.
Catalunya. Després d’intentar-ho per totes les vies, el president Mas convoca eleccions al Parlament el 27 de setembre perquè els catalans ens puguem pronunciar sobre la independència. Es confegeix una candidatura excepcional, del president al cap de l’oposició passant per Pep Guardiola i el fill de Carrasco i Formiguera. Dos milions de persones, dels quatre que voten, opten per paperetes del sí. S’elegeixen 72 diputats independentistes. Mai hem tingut la llibertat tan a prop. Ens hem repetit vegades que no seria fàcil. Esperàvem l’oposició de certs poders, l’ofec d’Espanya i la indiferència inicial d’Europa. Però no que ens faríem la traveta a nosaltres mateixos. Junts pel Sí –això és vora deu partits i independents– ens vam equivocar donant com a bones les dues llistes. La majoria vam renunciar a vestir les nostres sigles i vam buscar un denominador comú: tothom hi era convidat. I aquells que van optar per la comoditat avui encallen el procés. Que l’any nou ens porti la investidura i el govern. No a canvi de res ni tampoc a qualsevol preu: amb un full de ruta clar que conjumina independència nacional i acció social.
Món. Les imatges del llarg camí dels refugiats sirians ens han fet estremir a tots: milions de persones fugen de la guerra. Es tracta de la crisi humanitària europea més greu des de la Segona Guerra Mundial. És trist constatar que no ens hem preocupat de certs conflictes llunyans fins que han començat a reportar conseqüències a casa nostra. I ara cal donar-hi resposta. Tancar fronteres, aixecar murs, va en contra de l’esperit europeu. Prova n’és que els països fundadors de la Unió són els més proclius a la solidaritat amb els refugiats, en contrast amb els països perifèrics. Cal que la Unió Europea demostri que no és només una unió d’interessos econòmics sinó també de defensa dels drets humans. Hem de reformular la política migratòria i hem de tenir una veu més forta però sobretot més clara. Hem d’enfortir la Unió i els valors que representa.
