El tema de mamar-se el dit

L’un era pèl-roig, la pell blanca com un glop de llet. Pantalons texans curts, samarreta  blanca. Duia un tupé molt vistós; tot ell era vistós. I guapo. I jove. L’altre era de color xocolata i també duia tupé. La samarreta rosa, calçotets a la vista. Un noi atractiu. Per la manera com es miraven, tan tensos, tan a prop, vaig saber que havia arribat la primavera.

Els dies després, els carrers s’han anat omplint de colors. I vaig saber que estàvem en campanya: blau Convergència, groc Esquerra, verd Iniciativa… Quina mandra, oi? Perquè tot allò vacu, esgota. Semblava que estàvem fets per a la superficialitat. Però no. Al final, si no hi ha contingut, si no ens creiem el discurs, fem vots de càstig o de continuïtat. Però no ens hi impliquem. Tirem la papereta amb el mateix esperit del sofà-manta-tele.

Però és que les circumstàncies no hi ajuden. Vivim en un país on les notícies de política i societat semblen extretes de l’any de la Quica o d’una pel·li còmica. Com que la Guàrdia Civil es xivata als jihadistes de la propera acció dels Mossos. O la pluja d’exconsellers o exvicepresidents que han d’anar a presó perquè han acumulat més calers que quatre ajuntaments junts. O allò d’estelades no i franquisme sí. O les llistes fantasma i els candidats que no sabien que en formaven part.

De vegades sembla que el sentit comú tingui una extensió limitada. Escoltant alguns discursos, sembla que l’ordre de les prioritats bàsiques de la ciutadania sigui aleatori. Com si tota pensió insuficient, tot desnonament, tota precarització sanitària es pugués encabir dins d’un eufemisme.

No sé quina resistència tenim els votants per escoltar programes que es basen en eslògans. Els decàlegs infal·libles que ens trobem a les bústies s’assemblen massa. Perdoneu, però algú ho havia de dir. I no sé tampoc a quina capacitat de discerniment se’ns obliga. Vull dir que, tanta definició que hi ha quan un partit és al poder i tan poca concreció quan està en campanya és possible que ens destaroti una mica.

La incitació a l’odi –cap a el col·lectiu que es vulgui, eh, n’hi ha per triar i remenar- genera un rèdit electoral important. Però no sé fins a quin punt és respectable fer campanya per guanyar. Perquè, diria que l’objectiu de fer política no és guanyar.

Oi?