100 anys de la concessió de la central hidroelèctrica de Camarasa

El 27 de juny de 1917, avui fa justament cent anys, va ser atorgat i aprovat per R.O. el salt de la central hidràulica de Camarasa, a la comarca de la Noguera, actualment pertanyent a Endesa. L’emplaçament definitiu del salt va ser l’estret del Pont del Diable, a la confluència dels rius Segre i Noguera Pallaresa, on es va construir una presa de 92 metres d’alçada sobre la llera del riu i més de 100 metres de fonaments, fet que la va convertir, fins a l’any 1924, la presa més alta d’Europa. A escassos metres aigües avall de la presa es va instal·lar l’edifici de la central, amb 4 grups generadors equipats amb turbines tipus Francis d’eix vertical i una potència màxima de 56.000 kW.

Tot i que des de finals de 1917 ja s’estava treballant en la desviació del Noguera Pallaresa en el seu marge esquerre, les obres de la presa es van començar l’1 de maig de 1919, i van ser necessaris 218.000 m3 de volum de formigó per a coronar la presa de gravetat de planta corba més alta, fins aleshores, d’Europa. El primer grup hidràulic es va connectar a les línies procedents de la central hidroelèctrica de Talarn el 13 d’agost de 1920, tot i que les obres es van donar per acabades el 29 d’abril de 1922.

La central hidroelèctrica de Camarasa va ser la quarta instal·lació posada en marxa per la Barcelona Traction Light &Power (popularment coneguda com La Canadenca), després de les de Sossís (1912), Seròs (1914) i Talarn (1916). La Canadenca, des del moment de la seva constitució el 12 de setembre de 1911, va dissenyar i executar un ambiciós projecte de generació, transport i distribució d’energia elèctrica a Catalunya. Actualment, aquesta instal·lació gairebé centenària disposa de 4 grups hidràulics amb una potència total instal·lada de 60 MW.

Els orígens d’Endesa a Catalunya

A finals del 1911 es van fundar dues grans companyies, grans competidores als inicis, que van impulsar l’explotació hidroelèctrica del Pallars i l’electrificació de Catalunya. Ambdues van unir les seves trajectòries anys més tard i l’actual Endesa a Catalunya és fruit de la iniciativa d’aquestes empreses. Es tracta de Riegos y Fuerza del Ebro, filial de l’empresa Barcelona Traction Light andPower Company Limited –fundada a Toronto per Fred StarkPearson i coneguda popularment com la Canadenca– i Energía Eléctrica de Cataluña –impulsada per Emili Riu, financer i emprenedor pallarès amb capital majoritàriament francès–.

Un enginyer barceloní, Carlos Montañés, va convèncer Fred StarkPearson de les grans possibilitats de negoci a Catalunya. Junts van obtenir en poc temps concessions per a construir els aprofitaments hidroelèctrics de Sossís (1912), Seròs (1914), Sant Antoni (1916), Camarasa (1920), Sant Llorenç (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935). És considera Seròs la primera central que va entrar en funcionament perquè Sossís es considera una central auxiliar executada per construir Sant Antoni.

Durant la Primera Guerra Mundial la indústria catalana va créixer de manera espectacular i, en conseqüència, es va elevar la demanda energètica. Fins aleshores l’electricitat s’havia vist més com un luxe que com una oportunitat, però la Canadenca va començar a oferir contractes a preus baixos als grans consumidors, amb la qual cosa es va estendre el seu ús, i el juny de 1923 va absorbir la seva competidora, Energía Eléctrica de Cataluña. Així es va unificar la xarxa de transport d’electricitat i es va augmentar la capacitat de producció per a poder il·luminar els carrers i les llars, de manera que va permetre la substitució del vapor i la tracció animal en transports i empreses. Les concessions aconseguides per Emili Riu van permetre la construcció de les centrals de Capdella (1914), Molinos (1917) i la Plana de Mont-ros (1949).

En menys de tres dècades –entre el 1912 i el 1940– es van construir dotze centrals hidroelèctriques a l’eix format pels rius Flamisell, Noguera Pallaresa i Segre. Aquestes generaven el 60% total de l’electricitat que es consumia a l’àrea de Barcelona. Nou d’elles es troben a la comarca del Pallars Jussà, dues a la Noguera i una al Segrià.