width=Els prats d’Escalarre seran sempre nostres. La marxa del Doctor Músic Festival a Montmeló és un capítol més d’una sagnia d’inversions al món rural que només deixa al territori els prats, el bestiar i els avis entranyables que reciten refranys oblidats.

Que en un esdeveniment així cal ser molt estrictes amb les mesures de seguretat és evident i ho defensaré fins a la medul·la. Ara bé, també cal dir que tan l’administració com els organitzadors del festival han tingut dos anys per treballar colze a colze en la viabilitat d’aquest projecte i cap dels dos, o bé per desídia o per desinterès, han estat incapaços de trobar-hi una solució. El canvi d’ubicació no ha estat més que una grotesca burla a la gent del Pallars i una estocada als hotelers que havien reservat més de 500 places pels assistents al festival i pels treballadors que, dos mesos abans, s’hi havien d’instal·lar per començar els preparatius. Tot un despropòsit del que Neo Sala, l’impulsor de Doctor Músic Festival, se’n renta les mans assegurant que els empresaris tenen temps suficient -quatre mesos- per tornar-les a reservar. Això si, entrades gratis per a tota la gent del Pallars que vulguin trepitjar l’asfalt de Montmeló.

 width=Lleida continua sent aquell fill petit, sotmès al poder i la influència dels seus germans més grans amb unes capacitats molt limitades. La mala gestió d’aquest projecte deixa entreveure una vegada més la despreocupació existent sobre les realitats i les necessitats de tot allò que hi ha més enllà del Bruc. El trasllat dels Festival s’ha acatat amb una serenor esperpèntica: ni un debat sobre l’estructura territorial que estem fomentant, zero empatia amb els entorns rurals i ni una reflexió sobre el model de país que volem.

Però no ens equivoquem, una mala gestió territorial dels recursos no només perjudica a aquelles zones més deshabitades, sinó que genera un efecte contagi que acaba desembocant també en un desequilibri de la població. Estem buidat els pobles per convertir-los en aparadors turístics de cap de setmana amb la confiança en què de dilluns a dijous sobrevisquin sense destinar-hi recursos.

El No Surrender Festival de Vilanova de Bellpuig porta tres edicions erigint-se com tot un referent musical i ha aconseguit posar al mapa un municipi que era invisible fins i tot per la pròpia gent de Ponent. Un camí que hauria pogut seguir també el Pallars Sobirà recuperant l’històric festival de música. Certament, caldria estudiar la sostenibilitat del model en aquest espai natural, però negar-li d’entrada aquesta possibilitat i avalar-la a l’Àrea Metropolitana ens demostra, una vegada més, que en l’entorn rural sempre hi haurà menys oportunitats de negoci. El Doctor Music, potser hauria obert la porta a noves iniciatives empresarials al Pallars i molts haguessin redescobert els prats d’Escalarre. Però, per bé o per mal, aquests seran sempre nostres.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.