Què durs són, de vegades, els dies amb el Mario. De vegades està enfadat, en porta alguna de cap o senzillament està neguitós. I crida. I s’enfada. I no creu. I fa cops de cap.

Cada dia és més gran i cada dia costa més de contenir. Què durs són, aquests dies. El Mario és un nen que té autisme. Però, la gent, el que no sap, és que el Mario és coach. És un entrenador personal. És un àngel caigut.

El Mario no és un nen amb dificultats. Som nosaltres que tenim dificultats a estar amb algú com ell. Per tant, és ell qui ens entrena. Amb el Mario no t’hi pots enfadar, realment. Perquè no té mala bava, perquè fa les coses d’una manera immediata, completament honesta.

Amb una rabieta d’algun altre nen és molt més difícil arribar a sobreposar-se i pensar, va, que no ho fa volent. Amb el Mario, això és tan evident que quedes totalment en ridícul, si no ets condescendent. És a dir, el Mario et dóna l’oportunitat d’enfrentar-te a les pitjors situacions treient el millor de tu. Què no li donaries, a un àngel caigut…?

Il·lustració de Ramon Mayals

De vegades el Mario crida. Crida molt, perquè no fa servir les paraules com tu i com jo. I no li surt ben bé, allò que vol dir. I crida. De content, d’enfadat, de calor. I, de vegades, quan això passa, hi ha gent que s’avergonyeix. I se’l mira. A ell o als qui l’acompanyen, volent distribuir la vergonya. O hi ha gent que va cap al pare, o a la mare, o a la cuidadora i li diu que faci el favor de fer-lo callar, que molesta. O que facin el favor de sortir fora. El fa fora. Al Mario. A l’àngel.

El Mario és un mirall. És un mirall intern. Tal com el mires, ets. Ell no és vergonyant, ets tu que et preocupes massa del què diran. Ell no és molest, ets tu que ets un impacient egoista. Ell no és maleducat, ets tu que ets exigent, rígid i intractable.

Curiós. Però si t’ho pares a reflexionar, tan evident…

Sa germana, la Sara, és una passada. Està constantment vinculada al Mario. Des que van néixer. Perquè el viu inseparablement d’ella –tot i els esforços dels professionals per a individualitzar-los. I perquè ell forma part d’ella. Però no li treguem mèrits: la Sara és una nena molt intel·ligent. Molt. De vegades massa. I s’hi ha adaptat d’una manera al·lucinant. I s’està erigint en una personeta al·lucinant.

Al col·le, tothom coneix el Mario. La canalla el vol a la vora, l’atabalen, l’estimen. Saben com es comunica, respecten els seus temps. Acaten la seva manera de ser, sigui quina sigui.  Des del meu punt de vista, tenen tanta sort… El Mario els modela, els puleix. Són tan petits, però, gairebé tots, amb uns comportaments tan madurs… Com a mínim pel que fa al tracte amb la diferència. Tot això que s’enduen. Oportunitats que el Mario regala. I que la Sara i els nens del col·le han agafat al vol.

Ningú diu que el dia a dia sigui fàcil. Pare i mare, heu estat i sereu valents. Però ha de ser un orgull haver portat al món aquest àngel. Des de la distància, us en dono les gràcies, per lluitar, cada dia, per un petit Mario que ens obliga a ser millors.