També és cert que a Espanya han institucionalitzat la mentida. La premsa en general i la ràdio i les televisions espanyoles són una font inexhaurible de despropòsits.

D’una banda per les mentides que diuen i després, sobretot, per les notícies amb que obren les portades.

Això em deu passar a mi perquè d’Espanya només sé el que va sortint al Twitter i com que tinc els contactes que tinc, potser només m’assabento de les bestieses que fan uns i altres. També és possible.

Així i tot, és com a mínim curiós, que els darrers casos de corrupció del PP i de Cs, els documents desapareguts i cremats, els ordinadors robats el dia de Nadal, els advertiments de la UE a Espanya, els comentaris de l’ex magistrat Martin Pallín sobre els empresonats catalans i ara que comencem un altre any, les pujades de l’electricitat, el gas, l’aigua, la telefonia, els carburants, els peatges, l’IBI i el transport públic de la majoria de ciutats, no hagin merescut un trist titular. Deu ser que això no és important.

El poble espanyol, emocionat, segueix cantant allò del “yo soy español”  convençut  que això són problemes menors i segurament la culpa de tot plegat la deu tenir el 3% de CiU i si molt m’apures el Pujol.

Ara com ara, allò que entreté al poble espanyol és el cas d’una  drag queen que sortia a una carrossa de la cavalcada del Reis a Madrid i el patiment d’alguns intel·lectuals de Ciutadanos que no saben com es diu cafè en català.

No hi ha més cec que qui es treu els ulls. I perdó per la metàfora.