El Parlament de Catalunya ha proclamat la República Catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. I no hem de deixar de celebrar-ho. Malgrat totes les incerteses del moment. Malgrat les pors que legítimament es poden tenir. Malgrat les dues persones innocents que resten empresonades injustament. Malgrat els mil ferits que va causar la brutalitat policial l’1 d’octubre. La fita aconseguida era, fins fa pocs anys, difícil de concebre. La tenacitat de la ciutadania i la unitat de les forces polítiques ens han d’enorgullir. Hem proclamat novament que som sobirans i que volem ser un país lliure del món. I precisament per això Espanya ens ha tornat a mostrar la seva pitjor cara: la repressió del nostre poble i la persecució dels nostres representants.

El mateix dia que el Parlament, recollint el mandat democràtic, feia aquesta proclamació, l’Estat espanyol intervenia les institucions catalanes, cessava el govern i convocava eleccions. Ara, qui dirigeix la nostra Administració és el Partit Popular: 8,5% dels vots a Catalunya, onze escons al Parlament. Els que són residuals s’han volgut fer amb el poder saltant-se barroerament la sagrada Constitució. Amenacen en fer-ho també a les altres nacions que formen l’Estat. I amenacen en fer-ho les vegades que calgui si el resultat de les properes eleccions els desagrada. Aquest és l’Estat del qual els catalans hem decidit marxar: un Estat on els poders executiu, legislatiu i judicial estan corcats pel franquisme.

Espanya ha presentat des del primer dia un relat que assimila fer la independència amb delinquir. Per això les turbes excitades, entre vivafrancos impunes i braç alçat, criden “Puigdemont a prisión”. No els cal ni judici. La perspectiva històrica ens recorda que aquesta ha estat la seva reacció d’ençà que existeix el catalanisme polític, durant lustres merament autonomista. Prat de la Riba, a presó. Puig i Cadafalch, exiliat i depurat. Macià, exiliat i a presó. Companys, afusellat. Irla, exiliat. Tarradellas, exiliat i a presó. Pujol, a presó i confinat. Mas, inhabilitat i multat. I ara pretenen empresonar trenta anys el president Puigdemont. Ni volen ni saben entendre que Catalunya és una nació com ho és Castella, i que milers de catalans han desconnectat d’Espanya –i alguns no hi hem arribat a connectar mai–.

En aquests moments difícils però alhora esperançats hem de recordar que tot i l’opressió de tres-cents anys Catalunya ha perviscut. No és gens menor. A diferència de tantes nacions que han vist com el seu autogovern, la seva llengua i, en definitiva, la seva identitat morien, els catalans hem resistit heroicament amb un Estat en contra.

Ara ens toca defensar la República naixent: fràgil i amenaçada. I guanyarem com sempre ho hem fet quan hem competit a les urnes i no al camp de batalla. Cal bastir una candidatura unitària per presentar-nos a les eleccions del 21 de desembre amb dos objectius: preservar la República i obrir un procés constituent. I cal donar-ho tot novament perquè enfront de l’amenaça i la por guanyi la il·lusió i l’esperança.