El meu regne per una actriu

Quan vaig veure la meva amiga, la reina Isabel, plorant pels seus fills, desesperada, de genolls a terra, m’hagués aixecat de la cadira a abraçar-la. Quin preu té, que una actriu et faci esborronar?

I que el bastard del rei Ricard em fes sentir còmplice de la seva immundícia i em fes riure amb el seu cinisme em va colpir: no dec ser ni tan bona, ni tan innocent. Quant val que un personatge t’emmiralli a tu mateixa? Ho posem en euros o en emoticones?

Vaig anar a veure Ricard III de la Companyia Agropecuària, on hi surten quatre balaguerins. D’aquí unes setmanes seran a Balaguer. Tres hores, en vers. Reis que porten jupes de cuir, nobles tatuats, infants borbònics. Anacronismes escènics que sustenten un text atemporal.

Si li dius a la gent que Shakespeare fa trempar es pensen que ets pedant. Badallen. Tres hores? I en vers? Sí. I vaig sortir tan esverada que ja gairebé fa una setmana i encara hi penso. Anar al teatre, batallar amb una partitura, llegir: una mica l’antítesi de la formació professional sobre la tauromàquia o les tasques de la llar.

Els meus alumnes em preguntaven que per què llegir. Perquè fa pensar. Per què saber sintaxis. Pel mateix. Perquè fa pensar. És difícil, són estructures. És saber posar parets, maons i guix a una cosa que et penses que és innòcua, que és el llenguatge. Però jo no vull ser filòleg, profe, ni res que tingui a veure amb les lletres. Però fa pensar. I si penses, ets més lliure.

Costarà més que et colin les demagògies. Trobaràs estrany que el discurs d’un dirigent d’una institució internacional com el Ban Ki-moon parli de la importància de la unitat d’Espanya. A ell què li fot. Te n’adonaràs fins i tot abans de saber que fa el discurs en una roda de premsa conjunta amb Rajoy. Després, possiblement, de setmanes de converses entre diplomàtics d’una i altra banda.

Seràs crític amb els titulars dels diaris, no n’hi haurà cap de bo. Valoraràs els articles d’opinió. No et creuràs els eufemismes. Una amenaça sempre serà una amenaça i no tindrà res de positiu.

El teatre és més intens, encara. És la força del text i l’emoció que et traslladen els bons actors. Jo vaig tenir sort. Riu-te’n, però va ser una sort poder sentir el dolor de la meva amiga. Bé, del seu personatge. Per a mi és meravellós que una ficció generi sentiments.

El teatre et posa dins del moment. Et dóna l’oportunitat d’entrenar-te per la vida real. Et poses a prova i poses a prova el món. Ser espectador també provoca llibertat. Això no té res d’avorrit. Ni de pedant. Possiblement, l’art i la cultura formen ciutadans de pensament autònom. Gràcies als bons escriptors i a les bones actrius som un pèl més perillosos. Una pena per a qui vulgui exercir la falsedat, oi?